Óscar Blanco | 3.000 persones es van manifestar pel centre de Terrassa per defensar la gestió pública de l’aigua el passat 19 de març. Van ser convocades sota el lema «S’escriu aigua, es llegeix democràcia» per la plataforma «Aigua és vida» (que integra entitats veïnals, ecologistes, sindicals…) i la Taula de l’Aigua de Terrassa, l’espai local unitari que ha empès a l’Ajuntament a impulsar la remunicipalització i acabar amb els 75 anys de domini d’aquest bé comú per part de l’empresa Mina – Aigües de Terrassa. Un cop de força a la quarta ciutat més gran de Catalunya contra el sabotatge a liquidar la concessió de l’empresa que oculta informació i que fins i tot, ha interposat 4 contenciosos administratius contra la decisió de 20 dels 27 regidors (PSC, Terrassa En Comú, CUP, ERC) d’assumir la gestió directa de l’aigua a l’acabar la concessió al desembre.

Més enllà del municipal: la mobilització va atreure l’atenció, el suport i l’assistència de la PAH, l’Aliança contra la Pobresa energètica, Ecologistes en acció i pràcticament tota l’esquerra política i sindical catalana. Més de 90 organitzacions van signar un manifest en suport. No es tracta només d’una qüestió de solidaritat, sinó que Terrassa pot ser la primera gota d’una onada. Mina és propietat en un 37% d’AGBAR (Aigües de Barcelona, filial multinacional Suez) que controla l’aigua als 20 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) o Girona, entre d’altres, i que té fortes connexions amb La Caixa i el PSC. La simbiosi entre el PSC, partit tradicional del poder local metropolità, i AGBAR és tal que, quan es va posar en dubte que l’empresa mantingués el servei perquè en més de 100 anys mai s’ha fet un concurs públic, es va crear una empresa mixta a mida amb AGBAR com a principal accionista amb la participació de l’AMB i Criteria (La Caixa). No obstant, una sentència provisional de Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar il·legal l’empresa mixta i l’entrada del municipalisme del canvi el 2015 ha fet trontollar el domini d’AGBAR d’aquest bé comú. Barcelona, Badalona i altres municipis ja s’han posicionat a favor de la gestió pública i esperen que arribi una sentència en ferm. Es tracta doncs d’un enclavament de poder en joc i Terrassa, on opera Mina per una concessió franquista del 1942, s’ha d’entendre com un primer cop al poder de la multinacional. Per això, la campanya conjunta de la patronal CECOT contra la remunicipalització, l’artilleria jurídica o les amenaces contra l’alcalde de Terrassa.

Més enllà del públic: l’altre aspecte interessant és que la remunicipalització ha estat pràcticament imposada pels moviments socials sota els paraigües de la Taula de l’Aigua que va aprofitar les municipals del 2015 per fer signar a partits, sindicat i entitats el Pacte Social per l’Aigua. Cal tenir en compte que l’actual alcalde és del PSC, partit que governa des del 1979 i que ha estat vinculat personal, econòmica i políticament a Mina. La remunicipalització per tant suposa una ruptura d’una aliança entre poder polític i econòmic a la ciutat. La Taula ha fet un treball pacient de construir un model de gestió pública que vagi més enllà d’un canvi legal de mans i que impulsi el control democràtic. Exigeixen participació del teixit social i les treballadores en la futura operadora pública de l’aigua. La mateixa Taula de l’Aigua és un instrument de pressió popular i alhora una futura fiscalitzadora del servei que apunta cap a la desmercantilització d’un recurs essencial i la democratització del sector públic.

En definitiva, milers de persones al carrer per arrencar de mans privades un bé comú han representat un punt d’inflexió de la legislatura municipal i un pas endavant del moviment del canvi. El moviment per l’aigua pública i desmercantilitzada a Terrassa és un exemple de com complementar la lluita al carrer i les posicions institucionals per eixamplar el que és possible fer als Ajuntaments.

LA OLEADA DE TERRASSA, PRIMER ASALTO DE LA BATALLA DEL AGUA

3.000 personas se manifestaron por el centro de Terrassa para defender la gestión pública del agua el pasado 19 de marzo. Fueron convocadas bajo el lema «Se escribe agua, se lee democracia» por la plataforma «Agua es vida» (que integra entidades vecinales, ecologistas, sindicales…) y la Mesa del agua de Terrassa, el espacio local unitario que ha empujado en el Ayuntamiento a impulsar la remunicipalitzacion y acabar con los 75 años de dominio de este bien común por parte de la empresa Mina – Aguas de Terrassa. Un golpe de fuerza a la cuarta ciudad más grande de Cataluña contra el sabotaje a liquidar la concesión de la empresa que oculta información y que incluso ha interpuesto 4 contenciosos administrativos contra la decisión de 20 de los 27 regidores (PSC, Terrassa En común, CUP, ERC) de asumir la gestión directa del agua al acabar la concesión en diciembre.

Más allá de lo municipal: la movilización atrajo la atención, el apoyo y la asistencia de la PAH, la Alianza contra la Pobreza energética, Ecologistas en acción y prácticamente toda la izquierda política y sindical catalana. Más de 90 organizaciones firmaron un manifiesto en apoyo. No se trata sólo de una cuestión de solidaridad, sino que Terrassa puede ser la primera gota de una oleada. Mina es propiedad en un 37% de AGBAR (Aguas de Barcelona, filial de la multinacional Suez) que controla el agua de los 20 municipios del área Metropolitana de Barcelona (AMB) o Girona, entre otros, y que tiene fuertes conexiones con La Caixa y el PSC. La simbiosis entre el PSC, partido tradicional del poder local metropolitano, y AGBAR es tal que, cuando se puso en entredicho que la empresa mantuviera el servicio porque en más de 100 años nunca se ha hecho un concurso público, se creó una empresa mixta a medida con AGBAR como principal accionista y la participación de la CON y Criteria (La Caixa). No obstante, una sentencia provisional de Tribunal Superior de Justicia de Cataluña declaró ilegal la empresa mixta y la entrada del municipalismo del cambio en 2015 ha hecho tambalear el dominio de AGBAR de este bien común. Barcelona, Badalona y otros municipios ya se han posicionado a favor de la gestión pública y esperan que llegue una sentencia en firme. Se trata pues de un enclave de poder en juego y Terrassa, donde opera Mina por una concesión franquista de 1942, se tiene que entender como un primer golpe al poder de la multinacional. Por eso, la campaña conjunta de la patronal CECOT contra la remunicipalización, la artillería jurídica o las amenazas contra el alcalde de Terrassa.

Más allá de lo público: el otro aspecto interesante es que la remunicipalización ha sido prácticamente impuesta por los movimientos sociales bajo el paraguas de la Mesa del agua que aprovechó las municipales del 2015 para hacer firmar a partidos, sindicato y entidades el Pacto Social por el agua. Hay que tener en cuenta que el actual alcalde es del PSC, partido que gobierna desde 1979 y que ha sido vinculado personal, económica y políticamente a Mina. La remunicipalización por lo tanto supone una ruptura de una alianza entre poder político y económico a la ciudad. La Mesa ha hecho un trabajo paciente de construir un modelo de gestión pública que vaya más allá de un cambio legal de manos y que impulse el control democrático. Exigen participación del tejido social y las trabajadoras en la futura operadora pública del agua. La misma Mesa del agua es un instrumento de presión popular y a la vez una futura fiscalitzadora del servicio que apunta hacia la desmercantilización de un recurso esencial y la democratización del sector público.

En definitiva, miles de personas en la calle para arrancar de manos privadas un bien común han representado un punto de inflexión de la legislatura municipal y un paso adelante del movimiento del cambio. El movimiento por el agua pública y desmercantilizada en Terrassa es un ejemplo de como complementar la lucha en la calle y las posiciones institucionales para ensanchar el que es posible hacer en los Ayuntamientos.