El negrer en qüestió és Antonio López y López l’estàtua del qual es troba (de moment?) al final de la via Laietena de Barcelona, a l’altra banda del carrer de la imponent oficina central de Correus.

Nascut a Cantàbria el 1817, López va anar a raure a Cuba -llavors colònia espanyola-, va començar a fer fortuna treballant diverses plantacions de cafè i sucre amb esclaus, i va progressar al tràfic clandestí d’esclaus, negoci ja il·legal, però consentit.

Instal·lat més tard a Barcelona, amb els cabals amassats va crear una naviliera de bucs de vapors que van transportar les quintes espanyoles a lluitar en les guerres colonials a les Antilles. A més, va ser el primer president del Banco Hispano-Colonial, fundat per finançar la defensa de les possessions espanyoles.

Va participar també en el Círculo Hispano Ultramarino que s’oposava a les reformes que amenaçaven la continuïtat del treball esclau a Cuba i Puerto Rico.

En honor als serveis prestats, Alfons XII el va nomenar marquès de Comillas, el seu poble natal, i quan va morir es va erigir una estàtua commemorativa a la plaça de Sant Sebastià, que va passar a anomenar-se d’Antonio López.

Contrastant amb aquestes distincions, heus aquí el retrat que en va fer un cunyat seu: “un chalán de carne humana, célebre por su vil crueldad en la isla de Cuba, antes de serlo en la Península por sus millones y sus sinuosidades”. I la seva conclusió: “Con razón podría llamarse a aquella plaza la plaza de los Negreros, porqué será la rehabilitación monumental y la apoteosis de todos los comerciantes de carne humana”.

Però mira per on, l’estàtua va tenir una certa utilitat: al començament de la Guerra Civil la van enderrocar per fer-ne municions. Tanmateix, amb el triomf del Franquisme, l’escultor Frederic Marès, que havia col·laborat amb la República, en va fer una altra – la que encara hi és.

Des del final del segle passat, les crítiques i les demandes de retirada del monument no han deixat de créixer i el 17 de juny d’enguany Tanquem els CIEs (http://www.tanquemelscie.cat/ ) va posar mans a l’obra. En un acte alhora simbòlic i combatiu van tapar la placa oficial amb una altra en homenatge a Idrissa Diallo, negre de Guinea de 21 anys, que havia superat la tanca de Melilla per anar a morir el 2012 al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona.

 

Idrissa no és l’única persona que ha mort al CIE de la Zona Franca ni aquestes són les úniques que han mort al conjunt dels CIEs de l’Estat espanyol. Tampoc totes aquestes no són més que una petita fracció de les desenes de milers de persones que han perdut la vida intentant entrar en l’Europa Fortalesa.

Sens dubte, és important la pressió per tancar el CIE de Barcelona i tots els altres CIEs. Ara bé, no cal perdre de vista que aquests centres formen part d’un engranatge racista igualment favorable als interessos capitalistes que en els temps d’Antonio López. Si de debò volem evitar més morts, caldrà anar més enllà i apuntar al mateix sistema.