Laia Facet | La ruptura no és una qüestió de radicalisme verbal solemne (Declaració d’Independència), sinó una combinació d’audàcia política, el cop a la taula, i haver preparat materialment la ruptura: l’aixopluc de les majories socials. Sense aixopluc, a l’audàcia li tremolen les cames i no hi ha solemnitat que valgui. Sense audàcia, no es pot desplegar la ruptura.

Les dificultats que viu el Govern de Catalunya des de l’1 d’octubre són les que es trobaria qualsevol govern que volgués materialitzar un canvi digne d’aquest nom. Pressions polítiques, opinió pública en contra, amenaces de la reacció utilitzant el feixisme, xantatges econòmics del capital, silencis administratius de diplomàcies, imposicions d’organismes com la UE. Puigdemont es troba en el “callejón Tsipras” però en pitjors condicions: sense estructures d’Estat i en un partit (PDECat) amb interessos contraris a la ruptura.

La manca de previsió per sostindre la ruptura materialment, la manca d’una banca catalana pública, d’abordar des del (no)-Estat sectors com l’aigua, l’energia, l’alimentació,… La manca de tot plegat, fa pensar dues coses:

A) No volien aquest escenari. Volien giga-cues davant col·legis tancats. Volien un “no ens han deixat fer el referèndum” però en anglès destinat a la comunitat internacional. Volien que Europa entrés en escena com un deus ex machina a salvar la situació.

B) Són incapaços de sostindre el conflicte. Cosa que ja analitzava fa uns quants anys Nin. Bona part del procés creu cega (i sincerament) que es pot “desconnectar” d’un Estat sense ruptura, sense conflicte material i econòmic.

Tot i així hem arribat molt lluny. Si ho hem fet ha estat per la determinació d’una majoria de Catalunya que sabia que no hi havia pantalla passada, que calia un referèndum. Que calia ocupar escoles per no trobar-nos-les tancades. Que no permetria entregar urnes com si res, que calia desobediència i posar-hi el cos. Si hem arribat fins aquí és per que Govern no calculava fins on els podíem arrossegar i s’han hagut de deixar emportar.

La debilitat de la institucionalitat catalana ha fet que pivoti l’acció dels darrers anys entre cops d’efecte al carrer i govern. La manca d’estructures d’Estat explica també l’existència d’entitats socials massives com ANC i Omnium. Els «cops d’efecte al carrer» combinat amb l’existència d’un teixit social dens a Catalunya permeten assajar i desplegar potencials de noves institucionalitats més arrelades, constituïdes des del conflicte. I si ens deixem de declaracions ensimismades i abordem les complexitats de fons? Les complexitats que han impedit fer la declaració. Les mateixes complexitats que es mantindran després de fer-la. Des de les experiències de mobilitzacions, Comitès, sindicalismes,… abordem com combinar audàcia i materialitat o és que ens creiem que la Declaració fa la cosa?

La Declaración no hace la cosa