Oscar Blanco | Al barri de l’Eixample de Sabadell el Centre Social Alliberat L’Obrera es troba sota amenaça de desallotjament. Fins aquí res nou sota el sol: les ofensives judicials de la propietat són el dia a dia de qualsevol espai ocupat. Les curiositats arriben quan ens comencem a fixar amb qui s’enfronten les activistes. L’immoble és un espai de dos pisos i amb força metres quadrats que havia albergat un concessionari i també un prostíbul hi és propietat de Cajamar. Com s’explica al dossier “L’Obrera vs Cajamar” editat pel Centre Social, es tracta d’una caixa rural fundada el 1966 amb presència de terratinents i procuradors franquistes i que va – com pràcticament totes les caixes – enfilar-se al tren de l’especulació immobiliària. A l’esclatar la bombolla Cajamar va seguir el mateix camí que altres entitats financeres i va treure’s de sobre el seu stock d’immobles per intentar sanejar els seus comptes amb una plataforma immobiliària. És a dir, durant dècades es van enriquir amb la destrucció del territori, la corrupció i jugar amb un dret com l’habitatge i quan es va posar magre es van rentar les mans.

Qui gestiona ara les propietats de Cajamar? El fons voltor Haya Real Estate, que compta al seu consell d’administració amb Juan Manuel Hoyos Martínez de Irujo – amic i ex-company d’escola d’Aznar – i amb José Maria Aznar Botella – fill gran d’Aznar i Ana Botella. El Fons voltor gestionarà els actius – com fa també amb altres de la SAREB o Bankia Habitat – durant deu anys però no els compra i té un negoci rodó amb els embargaments a families que no poden pagar per revendre després els immobles a preus més elevats. Si enfrontar-se a una caixa i un fons voltor connectat amb les elits de l’Estat no sembla suficient darrere Haya Real Estate encara hi ha un tauró financer més gran: Cerberus L.P. Un gegantí fons voltor estatunidenc amb centenars de filials a Europa – sobretot a països on pot evadir impostos com Holanda- i presidida per un multimilionari assessor i mecenes de Trump anomenat Steve Freinberg.

Jugar a estirar la corda amb el capital financer internacional no sembla una partida massa equilibrada per cap col·lectiu, però què hi ha a l’altra punta de la soga? Les activistes Cristina Garcia i Gerard Marín expliquen que l’Obrera és un projecte que dóna vida un immoble que havia estat 8 anys abandonat i per tant es trobava en un estat penós. La recuperació de la part de l’espai que ja es troba acondicionada s’ha fet amb jornades de treball comunitari que entronquen amb la filosofia del centre: recuperar l’espai comú i dignificar vincles socials i personals no mercantils. Per això, no s’admeten activitats d’on es tregui un benefici econòmic privat ni s’exclou a ningú de les classes i tallers per la via dels pagaments. L’Obrera pretén impulsar vides comunitàries basades en el suport mutu i recuperar en certa manera un món al qual remet el nom de l’espai. El nom L’Obrera va ser escollit en un procés participatiu i era com es deia un històric local del moviment obrer de Sabadell adherit a l’Associació Internacional de Treballadors i seu del Centre de Societats Obreres fins a la Guerra Civil.

Recuperar la comunitat
Queda lluny l’època quan Sabadell era una de les places fortes de l’emergent moviment obrer català amb un paper destacat en la vaga general revolucionària del 34, el desenvolupament de la CNT a finals del XIX o la creació dels Sindicats d’Oposició. Garcia i Marín consideren que l’Eixample de Sabadell actualment és un barri dormitori amb una vida interna i teixit social debilitats. En general, raonen que a tot el Sud de Sabadell hi ha dificultats per agrupar joves i és complex generar sinergies, ja que un espai així trenca la rutina. El Gimnàs Rukeli, que forma part del Centre Social i està dedicat als esports de contacte, s’ha convertit en la via principal d’integració de joves no polititzats i per intentar el repte que les activistes transmeten quasi com una obsessió del projecte: l’apertura a gent que no prové dels Moviments Socials ni té trajectòries militants.

Fins ara l’oci de i per a tothom ha sigut la manera més reeixida d’aconseguir ampliar el projecte. A més de les classes de Boxa al Rukeli, hi ha grups estables de Swing i Salsa i una antiga petita acadèmia de Capoeira ha fet de l’Obrera la seva seu. Recentment han començat a impulsar un taller d’estampació tèxtil on s’han fet samarretes per sostenir econòmicament el Centre Social. També existeix la comissió de Bar que s’encarrega de tenir sempre a punt aquest espai de trobada I de programar activitats artístiques i culturals els divendres. Activitats com el recent Xpress-Arte on es podia des de recitar un poema fins a tocar amb una banda o les festes comunitàries de nadal i cap d’any. La programació d’oci I cultural – jams de swing, calçotades, activitats infantils – també s’ha fet portes en fora de L’Obrera com una carta de presentació cap al veïnat.

A l’Obrera hi cap tothom
Aquesta cerca constant de trencar barreres amb els veïns s’ha traduït en organitzar-se per embustiar en els carrers propers explicant que és l’espai, relacionar-se amb els bars de l’entorn o col·laborar amb el treballador d’una Botiga de llibres solidaris de segona mà. Marín explica que precisament aquest treballador va ser qui va promoure un cinefòrum sobre el Cop d’Estat a Hondures. Cada possible fil per fer L’Obrera central en la vida del barri es cuida. Segurament una de les col·laboracions més estretes és amb l’Associació de Veïns de l’Eixample que tant com Marín com Garcia valoren com un important actiu intergeneracional. De la mateixa manera que el col·lectiu Espai Marx – que ha traslladat la seva biblioteca a L’Obrera o la plataforma Sabadell per la República. Garcia i Marín defensen la necessitat teixir relacions amb altres generacions d’activistes i també amb actors que provenen de tradicions militants diferents. Ho consideren un dels trets diferencials de L’Obrera.

De la ciutat i de fora. Per exemple, pròximament organitzaran una xerrada amb Manuel Cañada del Campamento Dignidad a Extremadura. De nou el Gimnàs Rukeli és una porta per tenir una xarxa de contactes amb col·lectius d’altres ciutats. Expliquen que ja han visitat l’espai des de gimnasos de València (Gimnàs Popular Districte Nord), Madrid, França o Buenos Aires. Fins i tot hi ha caus escoltes que han visitat l’espai amb grups de nens i s’han quedat a dormir.

Com a activitats més directament polítiques estables hi ha el Taller de Lectures Polítiques i el grup de Dones que recentment ha organitzat una xerrada sobre islamofòbia de gènere. Durant els mesos d’octubre i novembre L’Obrera s’ha convertit pràcticament en la casa del Comitè de Defensa del Referèndum de Sabadell-Sud, posant-se el servei de la lluita per l’autodeterminació i contra la repressió de l’Estat Espanyol. Una urna de l’1 d’octubre que presideix el bar fa de prova tangible. Les activistes expliquen que el terratrèmol polític ha trastocat la normalitat de L’Obrera però que l’aprenentatge i les energies de les activistes del Centre Social han facilitat tot el procés d’autoorganització viscut i estan visiblement satisfetes (i cansades).

Garcia i Marín coincideixen en el fet que un dels reptes és implicar políticament en l’espai a tota la gent que el fa servir. Després de 2 anys de funcionament – no sense entrebancs – actualment tots els grups participen regularment de les gestores del Centre Social, però encara queda molt camí per recórrer en trencar una mentalitat de “consum de l’espai” i implicar un gruix més ampli de persones en el dia a dia de L’Obrera. Això l’espai està consolidat com un punt de trobada al barri i ple de vida i activitats diàriament.

De l’oci al suport mutu
L’Obrera de gran vol ser més que un Centre Social orientat a l’oci i la cultura. La Cristina i en Gerard argumenten que en un futur voldrien impulsar una plataforma en clau més sindical i transformar-se també en un espai de suport a les lluites, com ja ha succeït en el cas del referèndum. Ara mateix participen de la recollida de roba i joguines per la cavalcada solidària de la PAHC de Sabadell. La relació amb aquest col·lectiu en defensa del dret a l’habitatge ha sigut clau en el desenvolupament de l’espai. El grup de Dones de la PAHC es reuneix a l’Obrera, organitzen actes allà i van ser un puntal de la feina comunitària per rehabilitar l’espai. Per exemple, expliquen que tota la instal·lació elèctrica la va fer un membre de la PAHC. A l’hora els estan assessorant en la campanya contra CajaMar.

A més, la PAHC és un col·lectiu capaç d’arribar a gent molt més enllà del món dels moviments socials com pretén L’Obrera i la comissió d’autogestió – que s’encarrega d’aconseguir aliments cada setmana I distribuir-los entre les famílies de la PAHC amb més problemes econòmics – dóna pistes de com construir espais sociopolítics que ajudin a donar certa seguretat material a la gent que hi participa. Fruit del lligam amb la PAHC va sorgir la idea d’impulsar classes de castellà per les persones que es veien obligades a fer l’examen de nivell per obtenir la nacionalitat, encara que no va acabar de quallar.

Actualment, L’Obrera està organitzant una xarxa de suport per enfrontar l’amenaça de desallotjament. A la primera reunió organitzada van participar la gran majoria de l’esquerra política i sindical de Sabadell i també d’altres col·lectius com jocs de rol o sales de ball de swing amb les que han col·laborat. Estan en procés de crear una llista d’adhesions a la campanya contra Cajamar i explorar quines vies de pressió social, política i institucional es poden activar. Ara el procés judicial està col·lapsat després que 17 persones s’autoinculpessin i encara no hi ha data per al judici. Tot i l’espasa de Dàmocles que suposa un procés com aquest, L’Obrera continua amb vells i nous projectes i sense cap intenció de rendir-se al capital financer.