Diverses Autores | Arreu de Catalunya trobem multiplicitat de serveis i projectes de treball dins el món social adreçats a fomentar la inclusió, el lleure socioeducatiu o l’atenció a diferents col·lectius desfavorits i amb necessitats específiques que han estat externalitzats per l’administració, concedint-ne la gestió a una sèrie d’empreses i entitats a canvi de rendibilitzar-los econòmicament.

Estem acostumades a sentir “arguments” per a legitimar aquestes pràctiques, com ara: «Atorgar la gestió d’un servei concret d’un territori a una empresa que se n’ocupi específicament redundarà en major eficàcia i eficiència, donada la comprovada experiència de la empresa gestora de torn». Aquesta idea no s’adiu a la nostra realitat, on empreses i entitats multiserveis s’ofereixen com a gestores de tasques específiques a canvi d’uns guanys, en molts casos sense saber què és allò que començaran a gestionar. A tall d’exemple tenim el cas de l’empresa Clece, que intervé en camps tan diversos com el sector industrial, el de la neteja o el socio-sanitàri, entre d’altres.

Si ens hem fet a la idea que els serveis gestionats de manera externa resulten més barats hauríem de recordar que si la càrrega de feina és la mateixa i l’empresa gestionaria ha de rebre encara uns guanys a més a més, no seria lògic pensar que la gestió externa es més cara? O és que la gestió externa recau en la violació flagrant de convenis i precarització dels nostres salaris i condicions laborals? És a dir, les externalitzacions recauen a l’esquena dels contribuents o les treballadores i treballadors d’aquests serveis públics i els marges de benefici empresarial provenen de la destrucció de drets.

Podríem pensar que tot això es dóna amb el desconeixement de les diferents administracions, però seria treure’ls-hi responsabilitat. Com a mínim des de l’entrada a la UE i amb el procés de “reconversió industrial”, les diferents empreses-matrius han estat dividint les plantilles en diferents empreses-subcontrates amb l’objectiu de minvar la capacitat de les mateixes per a defensar els seus drets o imposar millores, amb la mateixa lògica de disminuir els costos, en aquest cas polítics, dels conflictes laborals derivats de la precarietat de les condicions de feina. Com a efecte col·lateral, aquesta divisió ataca directament a la lògica de cooperació que hauria de regir entre serveis públics. En definitiva formen part de la mateixa xarxa, però a la pràctica veiem que cadascú ha de respondre tan sols al seu encàrrec. Aquesta lògica d’externalització redunda en una pèrdua de força sindical, de negociació col·lectiva i reforça la individualització dels i les treballadores en les seves relacions amb l’empresa. Mentre se’n beneficia l’empresa-matriu, en aquest cas ajuntaments i Generalitat, i a les diferents empreses-subcontrates o entitats.

Cada cert temps, per mitjà de concursos públics i contractacions menors, en moltes ocasions de serveis i projectes que funcionen des de fa anys, s’obre la possibilitat de modificar, a través de les adjudicacions, no només la forma de treballar en el dia a dia.  Fonamentalment quina empresa passarà a gestionar el servei i de quina manera es relacionarà amb les persones que ja hi treballaven. És en aquestes circumstàncies on s’evidencia la simultaneïtat de relacions laborals, on es posa de manifest la vulnerabilitat del treballador i treballadora. Sotmès a l’estrès davant la possibilitat d’haver de passar d’una empresa a una altra, sotmès a l’expropiació dels seus coneixements, al trastocament de les seves condicions laborals, la seva continuïtat al seu lloc de feina… Assistim a una temporalitat continua que impedeix la projecció a mig termini de les nostres vides. La permanent incertesa de no saber si el servei en que treballem seguirà funcionant el proper any. Una contradicció, la del conflicte capital/vida que no és, ni molt menys, exclusiva d’aquest sector.

Tot i que el procés d’externalitzar serveis públics s’ha produït amb governs de diferents colors ha estat no només heretat, sinó també continuat, pels diferents models tripartits i per les autoanomenades “candidatures del canvi”. En el cas particular de Barcelona recentment s’ha aprovat el Pla de Contractació Pública Sostenible, dissenyat teòricament per a mitigar aquesta situació. Aquest Pla convida a que les empreses comencin a millorar les condicions salarials i laborals de les treballadores però, com ja hem vist en més d’un cas, aquesta fórmula obvia el fet que l’aplicació pràctica d’aquestes millores queda en mans de la interpretació dels diferents tècnics de l’ajuntament de torn i dels trilers de les empreses concursants. Aquesta declaració d’intencions no només es queda curta sinó que en cap cas reverteix la lògica de les externalitzacions i perpetua la privatització dels serveis públics, consolidant un magma d’empreses que s’apoderen d’aquests per a lucrar-se amb lògica mercantil.

Davant d’aquesta situació de desempara institucional és clar que la manera d’aconseguir millores reals per a les treballadores externalitzades passa per articular noves formes d’organització col·lectiva. Hem d’obrir un espai capaç d’aglutinar demandes transversals, capaç de respondre tant als ajuntaments com a les empreses. Hem de forjar una eina que pugui donar cabuda al major nombre possible de projectes i serveis de treball dins el món social, que operen en condicions diverses i sota diferents convenis i empreses. Una eina amb capacitat per a generar un moviment, alhora divers i aglutinant, que ens porti a un nou cicle de lluita orientat cap a l’horitzó de la internalització d’aquests serveis públics.