Roc Martinez i Daniel Mulero | Fa uns dies ens vam trobar amb l’Àlex, sindicalista represaliat per Cacaolat per conèixer la seva situació. La història ve d’anys entere. Al novembre del 2011 l’empresa Cacaolat es trobava en concurs de creditors i va ser adjudicada al 50% cadascuna a les empreses DAMM i Cobega amb el compromís judicial que es respectaria la plantilla i les condicions laborals. No obstant això, de forma accelerada la patronal Cobega i DAMM segrega la planta de Saragossa i acomiada als seus treballadors i treballadores al setembre de 2013.

A Catalunya després de tancar la delegació de Tarragona i acomiadar a tota la plantilla d’aquesta província, es pretén encetar un Expedient de Regulació Ocupació (ERO) encobert. Sempre acomiadant per sota del 10% de la plantilla, amb els terminis que marca la llei per no haver de negociar amb la representació legal de la plantilla. Amb la resistència de les treballadores, s’aconsegueix que no s’apliquin mesures tant traumàtiques i s’opta per demanar baixes voluntàries i prejubilacions. Tot i l’aplicació de mesures menys agressives i que s’aconsegueix mantenir el departament de repartiment, els efectes són 50 treballadores i treballadores acomiadades en dos anys a Barcelona.

Durant aquest període es dur a terme el trasllat de la fàbrica de Cacaolat de Poble Nou a una antiga fàbrica de la DAMM a Santa Coloma de Gramenet. La conflictivitat amb les treballadores va en augment degut a la vulneració de les mesures més elementals en seguretat i salut, tals com dèficits en infraestructura que fa que no es solucioni l’estrès tèrmic al treballar amb temperatures superiors a 38º i un 100% d’humitat. Deficiències en salud laboral que la secció sindical CGT aconsegueix que es resolguin acudint a les autoritats competents i per las quals la empresa es sancionada en diverses sancions.

Enmig d’aquest clima laboral es produeix la negociació d’un nou conveni. El punt principal per a la plantilla és impedir que hi hagi una doble escala salarial que divideixi encara més als treballadors i treballadores. En aquest punt la secció sindical de CGT és molt bel·ligerant contra les pretensions de la patronal i la submissió d’alguns sindicats representats a la mesa de negociació. La Direcció de Cacaolat junt amb CCOO, UGT i USSOC aconsegueix implantar la doble escala salarial. La CGT no firma aquest conveni.

D’altre banda, en ple procés de negociació de conveni, CCOO promou el procés d’eleccions sindicals en contra del criteri de la resta de seccions sindicals amb representació a l’empresa. Degut a la reducció de la plantilla pels acomiadament i baixes voluntàries, es redueix també el número de representants al comitè d’empresa. Aquest fet provoca que la representació de la CGT a l’empresa Cacaolat quedi molt alterada respecte a les anteriors eleccions sindicals i com a conseqüència l’Àlex no surt elegit el nou comitè d’empresa per un sol vot.

La rancúnia i l’autoritarisme per part de la patronal de Cacaolat arriben a l’extrem d’acomiadar a l’Àlex a l’any tres mesos de no ostentar la representació legal dels treballadors. Just el límit legal. Els motius per justificar l’acomiadament de l’Àlex són totalment ridículs i fora de tota realitat. La veritable intenció de la patronal amb aquest acomiadament, és donar un alliçonament a la plantilla alhora que s’acarnissa amb l’Àlex.

Com s’ha articulat la resistència contra l’acomiadament?

És significatiu que mentre moltes companyes s’han adreçat a donar suport i recolzament a la persona represaliada, el comitè d’empresa s’ha limitat a treure un tímid i inofensiu comunicat. El suport mutu i la solidaritat també han vingut des de fora de l’empresa i d’entitats socials molt transversals i de diferents sectors. Han participat associacions de veïns, sindicats, partits polítics, entitats socials, diferents plataformes d’afectats… tant locals com comarcals per donar a conèixer a la societat la repressió i la manca de respecte que practica l’empresa Cacaolat amb els i les treballadores.

Totes aquestes mostres de suport sumades a les mobilitzacions fetes pels companys i companyes del treballador represaliat a la fàbrica de Cacaolat han donat força i sentit a la batalla jurídica que ha acabat en la sentència per la qual l’acomiadament es declara nul.  La sentència obliga a l’empresa a readmetre al treballador i pagar el salari de tot els mesos que ha estat fora de la empresa així com una petita indemnització. Es constata la vulneració de drets fonamentals com la llibertat d’acció sindical.

Aquest cas recorda la importància de les mobilitzacions en els centres de treball acompanyades per un treball en xarxa, arrelat territorial i sectorialment, de base, que enforteixi les solidaritats i el suport mutu entre les d’abaix. La cultura del pacte, fruit del actual regim sociopolític nascut al 78, junt amb les dinàmiques burocràtiques que perpetuen els sindicats majoritaris (principalment UGT i CCOO, però no només) han afavorit la pèrdua de musculatura del moviment obrer així com ha estigmatitzat les mobilitzacions i accions de la classe treballadora.

Imposant la fantasia que a través del pacte i la negociació es possible a arribar a conquestes socials i laborals. La realitat ha superat aquesta ficció, i l’únic que ha portat aquesta cultura del pacte ha estat precarització i autocensura en les accions del moviment obrer. Per això es tan important un sindicalisme combatiu, unitari i horitzontal que respongui amb contundència a les agressions i repressions de la patronal. La única via per a la victòria es la lluita constant i conscient. S’ha de saber interpretar la llei en favor de les treballadores però hem de tenir sempre present que les lleis defensen als interessos dels poderosos. Per això la importància estratègica d’unir les batalles jurídiques amb les mobilitzacions.

També es fonamental la impugnació de la deshumanització que es viu a moltíssimes empreses com a Cacaolat, Amazon, Ryanair… on queden suspesos molts drets humans en pro de la llibertat d’empresa i d’explotació per part del capital. Les jerarquies s’imposen amb autoritarisme i totalitarisme perquè les legislacions laborals, cada cop més minvades, són tèbies, desconnectades, i quan no ho són no hi ha prou mecanismes, ni materials ni humans, per fer-les complir. Es necessària la democratització dels llocs de treball i només enfortint el moviment obrer amb un sindicalisme combatiu i obert al conjunt de la classe treballadora podrà ser possible. Les velles burocràcies sindicals han de donar pas a aquest nou sindicalisme horitzontal i de les d’abaix que ha nascut al calor de les mobilitzacions i que porta també en si a la millor tradició combativa del moviment obrer. Les lluites es poden guanyar, com la de l’Àlex a Cacaolat.