Poder Popular | Segona entrega d’aquesta sèrie d’entrevistes respecte a l’aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, la vaga general del 3 d’octubre i, en general, del que podríem anomenar la tardor calenta catalana del 2017. Un dels embats més profunds al règim del 78 en dècades. Considerem que val la pena generar un debat entre sectors activistes i d’organitzacions transformadores que permeti situar on estem. Per aquest motiu van enviar el mateix qüestionari a un seguit de militants involucrats en diferents espais.
Avui publiquem les respostes d’en Marc Casanovas, portaveu de la Intersindical Alternativa de Catalunya i membre de diferents plataformes com les Marxes de la Dignitat o l’assemblea de professorat interí i substitut. El seu sindicat va ser un dels principals impulsors de la vaga del 3 d’octubre i de la plataforma contra la repressió i per les llibertats que va aplegar l’esquerra sindical, social i política activa en la lluita per la llibertat de les preses i l’exercici de l’autodeterminació. Ha publicat recentment una columna al voltant de les lliçons d’octubre a La Jornada.
Amb un Estat i tota la seva maquinària repressiva en contra, què va fer possible l’1 d’octubre? Quin mandat es desprenia del referèndum?
És evident que el que va permetre l’èxit de l’1 d’octubre va ser la capacitat de mobilització i d’autoorganització de la gent. L’emergència d’un moviment (des dels CDRs a les “escoles obertes”) en què el govern i les organitzacions de la societat civil es van recolzar, però que alhora els va desbordar. Fins al punt que la dinàmica d’autoorganització popular va superar amb escreix les previsions del Govern.
Va arribar-se a materialitzar no només el repartiment d’urnes i paperetes, sinó la votació efectiva de milions de persones, tot i la maquinària repressiva de l’Estat. En els termes en que va ser convocat, el mandat era claríssim en aquell moment: proclamació immediata de la República catalana.
De l’1-O al 27-O: quina lectura fas dels esdeveniments d’aquell octubre i del final amb l’exili, la presó i el 155? Què va fallar?
La seqüència que va ja des del 20-S al 27 d’octubre va ser el desafiament més gran al règim del 78 des de la Transició. Però, també una impugnació a tota forma de processisme i a les seves formes de delegació i representació.
Els CDRs van néixer per tot el territori com a comitès de defensa del referèndum, després de la república, i junt amb el moviment d’escoles obertes van bastir una de les més genuïnes experiències de mobilització i autoorganització popular que es recorden. El sindicalisme alternatiu va entrar també en escena des del primer moment i va convocar la vaga general del 3 d’Octubre que va permetre paralitzar tot el país.
La posterior proclamació simbòlica de la República quan ja has desmobilitzat la teva pròpia base social (en comptes de fer-ho el 3-O després de la “declaració de guerra” del Rei, per exemple) i l’acceptació després d’eleccions via 155 va deixar patent que en realitat el govern no tenia preparat res a part de convocar noves eleccions amb la campanya feta (“no ens han deixat votar”). El Govern, però, es va veure desbordat per una dinàmica de mobilització i autoorganització que no controlaven ni preveien i que els va deixar fora de lloc.
Això va tenir conseqüències dramàtiques pels seus protagonistes, absolutament injustes i dignes de tota la solidaritat. Però, desmobilitzar la teva pròpia base per després dir que ho fas perquè no t’esperaves que l’Estat espanyol “hereu del franquisme” actués amb la contundència que ho va fer no és gaire creïble. De fet, és reconèixer tàcitament que en realitat no tenies previst arribar tan lluny. Pel que fa al 155 ha vingut per quedar-se com a amenaça latent i permanent. És la nova “joguina” repressiva que ha descobert el govern de l’Estat en connivència amb el poder judicial, per mantenir a ratlla qualsevol forma de reivindicació política o social.
La utilització i la potencialitat del 155 no se circumscriu a Catalunya. El govern de l’Estat ja va amenaçar amb la seva possible aplicació a altres comunitats que no complissin amb els objectius de dèficit. En l’actual context de polítiques austeritaries, de desmantellament i privatitzacions de serveis públics i de precarització creixent del món del treball, el 155 s’ha configurat com una nova eina d’excepció en l’arsenal repressiu de l’estat. No tan sols en l’ordre de les reivindicacions nacionals sinó contra la protesta social a les seves polítiques.
Un any després on estem? Què ha quedat del primer d’octubre? Quines són les prioritats?
Un any després el moviment sobiranista no ha perdut la seva massivitat i potencialitats, però està immers en una tremenda crisi estratègica. Una crisi que s’expressa en dos sentits: per una banda, en dinàmiques trepidants d’adaptació pragmàtica i recomposició per dalt. Per altra banda, en apel·lacions a l’aconteixement “1 d’octubre” per mantenir d’alguna manera oberta les seves possibilitats (en alguns casos) o per preparar les eleccions vinent (en d’altres).
Del primer d’octubre ha quedat una experiència d’empoderament i autoorganització popular massiva. Ha quedat la consciència clara per milions de persones del que significa enfrontar-se a un Estat modern. L’experiència de com els seus “consensos” es fonamenten en última instància en la força nua i crua. De l’1 d’octubre han quedat també formes d’autoorganització arreu del territori i xarxes de solidaritat a tot l’Estat i a escala internacional. Unes xarxes de solidaritat que van des del sindicalisme alternatiu a plataformes de moviments socials i que lluiten per les llibertats, contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics. Espais en defensa del dret a l’autodeterminació, però lligant aquesta lluita amb la dels drets socials i laborals com a poble treballador.
Les prioritats estaran marcades per la necessitat d’aixecar un front ampli i democràtic antirepressiu. No obstant això, simultàniament cal passar a l’ofensiva dels drets socials. Per això hem d’enfortir i nodrir totes les solidaritats. Considero que hauríem d’aixecar entre totes una agenda social antiausteritària en clau constituent des dels moviments socials. Un pla compartit per guanyar totes les llibertats polítiques, socials i econòmiques.
Cap on creus que va el moviment sobiranista? Quin paper hauria de jugar l’anticapitalisme?
La veritat és que no en tinc ni idea de cap on va. Actualment, el règim del 78 i les forces socials i polítiques destituents que li fan front, no només les independentistes, es troben en un moment de canvi i d’impàs. Sembla que un procés de «restauració», integració i estabilització per dalt s’obre camí. Però, en l’actual context tota forma d’estabilitat és un miratge. Els elements estructurals que han provocat les turbulències de l’últim període romanen presents. Si es traduiran en una dinàmica d’involució o emancipadora també depèn de tots i totes.
Des de l’anticapitalisme, i l’esquerra rupturista en general, crec que caldria inscriure la seqüència octubre en el marc de la “política profana”. Vull dir no tractar-ho tant com a “esdeveniment” fora del temps i la història, sinó com a un gran laboratori i conjuntura crítica. És a dir, una irrupció formidable de dinàmiques socials i formes polítiques noves pel moviment. Formes que van crear i generar possibilitats noves que avui ens haurien de permetre pensar hipòtesis. Una base per un marc estratègic nou que trenqui amb el xantatge permanent de la dreta nacionalista.
Els ingredients per bastir una aposta no gradualista, rupturista i constituent, que sota aquests paràmetres aglutinés estratègicament l’esquerra independentista i la no independentista, es va materialitzar aquells dies en forma de moviment. Aquesta és la hipòtesi que penso que caldria impulsar des de l’anticapitalisme.