Poder Popular hem volgut impulsar la reflexió estratègica entorn a l’aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, la dinàmica que va generar i la reacció de l’Estat espanyol. Després de les respostes d’Helena Vázquez i Marc Casanovas publiquem la visió del questionari de Laia Facet, militant d’Anticapitalistes i activista feminista.

Des de l’1 d’octubre del 2017 Facet ha anat publicant diversos articles on reflectia la seva opinió de la situació a Catalunya i l’evolució de la conjuntura que suposen una aportació de fons i gens autocomplaent. A més, ha participat a diverses activitats que giraven en torn al tema com a la darrera Universitat d’Estiu d’Anticapitalistes juntament amb Txell Bonet o internacionals convidada per organitzacions com el NPA francès o la suïssa Solidarités. El darrer article el va publicar l’aniversari de l’1-o al blog de Viento Sur dins El Salto Diario.

 

Amb un Estat i tota la seva maquinària repressiva en contra, què va fer possible l’1 d’octubre? Quin mandat es desprenia del referèndum?

L’1 d’Octubre va ser possible per molts factors: la tenacitat d’una part important de la població, l’experiència frustrada del 9N, la densitat de teixit social i associatiu de Catalunya, la dinàmica de mobilització massiva durant setembre. Però crec que hi ha dos elements clau: l’ocupació d’escoles impulsada per la Comunitat Educativa, Sindicats, Òmnium… que va permetre que centenars de milers de ciutadans s’organitzessin al voltant dels col·legis electorals i que el dia 1 es pogués votar. I l’altre element clau són les urnes que l’Estat no va aconseguir confiscar gràcies a un teixit i compromís militant sorprenent.

L’1 d’octubre hi va haver una resposta que va obtenir de lluny més suports que era la d’un Estat independent en forma de República, però hi ha dues coses que per mi no feien possible desplegar aquest mandat de manera literal: les debilitats materials, la manca de poder real; i per l’altra, no vam aconseguir que el ‘no’ participés de la votació, ni vam aconseguir arrossegar i convèncer que participessin la meitat de la població.

 

De l’1-O al 27-O: quina lectura fas dels esdeveniments d’aquell octubre i del final amb l’exili, la presó i el 155? Què va fallar?

Vam fallar perquè no vam ser capaces d’alçar una estratègia sostinguda de desobediència a diferents escales. Després de 10 anys de moviment massiu i de legislatures amb governs independentistes és inexplicable que els partits de govern no tinguessin cap pla per mantenir el desafiament. Però, també es va fallar perquè no vam mantenir l’amplitud del moviment que es va expressar des del 20S fins al 3O. Per exemple, el tipus de declaració d’independència que es va fer, no expressava l’amplitud i pluralitat que estava als carrers i que havien construït el referèndum. Les dues coses combinades expliquen que avui hàgem de parlar d’una derrota, en un embat que era dificilíssim.

 

Un any després on estem? Què ha quedat del primer d’octubre? Quines són les prioritats?

Jo crec que han quedat moltes coses, la més important segurament sigui l’experiència acumulada per centenars de milers de persones. Una experiència d’autoorganitzar-se i de què implica enfrontar-se a un Estat. També queda l’empoderament de materialitzar col·lectivament un dret fonamental. D’una manera o altra aquesta acumulació tornarà a irrompre.

Una de les prioritats és organitzar un moviment anti-repressiu el més ampli possible. I dic un moviment, no només una Taula. Enguany tindrem el procés judicial contra l’independentisme, contra els presos i preses polítiques i les exiliades. A nosaltres ens tocarà jutjar a l’Estat i a un aparell judicial cada vegada més deslegitimat per sectors molt diversos: tuiters, rapers, feministes… Cal construir ponts amb tots aquests sectors per deslegitimar unes sentències judicials que seran injustes.

Però, el front anti-repressiu no ha de ser l’única prioritat. Com deia, l’1 d’octubre van expressar-se una sèrie de debilitats que cal abordar-les honestament de manera col·lectiva. Malauradament, la lògica partidista i electoral està escapçant la possibilitat d’un debat estratègic que és fonamental per no paralitzar-nos ni replegar-nos.

 

Cap on creus que va el moviment sobiranista? Quin paper hauria de jugar l’anticapitalisme?

Des d’octubre, des de l’empresonament dels Jordis i l’aplicació del 155, crec que el moviment sobiranista es troba paralitzat i desorientat, movent-se entre la reafirmació sense pla o la paràlisi moderadora. La repressió juga precisament a això, a intentar paralitzar i fer retrocedir els debats i les posicions. I ho està aconseguint. Com deia, també l’electoralisme i el partidisme també està jugant a escapçar un debat de fons.

A Catalunya existeix un anticapitalisme força plural i amb experiències de molts anys de lluita. Per una banda, cal aprofundir les eines d’autoorganització, mobilització i autogestió. Però també hem de ser capaces a contribuir a aquest debat de fons. Contribuir posant sobre la taula que hi ha una cosa que es diu poder i que el tens tu o el tenen ells, que el poder és un conflicte i o bé l’organitzes o bé el perds. I per últim, crec que des de l’anticapitalisme hem d’imposar que el republicanisme signifiqui alguna cosa a escala social, que la sobirania és també econòmica, sobre els propis cossos, sobre el territori… en definitiva, que es materialitzi ja una política anti-austeritat que ens permeti frenar l’ofensiva demagoga de la reacció de la dreta a barris i pobles.

 

Versió en castellà:

Laia Facet: “El electoralismo y el partidismo están descabezando un debate de fondo”