Els passats dies 19, 20 i 21 d’octubre va tenir lloc el XI Congrés de la CGT Catalunya a Igualada-Ódena. Ens hem trobat amb en Saturnino Mercader, històric sindicalista i lluitador de la secció sindical de CGT a Transports de Barcelona (BUS – TMB), que ha estat escollit com a membre del nou Secretariat Permanent (SP) per als propers 4 anys.

Per què era tan important el XI Congrés de la CGT Catalunya?

Per alguna gent era més important que per altra, però en general era important per veure cap on anava aquest sindicat. Si continuàvem el camí que vam agafar fa 4 anys en el darrer Congrés celebrat a Mataró: per ser un sindicat de lluita, un sindicat que uneixi allò laboral amb allò social i intentar estar a les màximes lluites possibles o bé es baixava aquest ritme (de creixement, d’ampliar l’espai) i “ens quedàvem més a casa”. Amb els resultats del Congrés apostem per continuar amb la línia que va sortir de Mataró.

Ha estat escollit el SP que encapçalava l’Ermengol Gassiot. Explica’ns qui sou i amb quin projecte us heu presentat.

L’Ermengol repeteix per últim cop com a Secretari General per Estatuts de la CGT Catalunya, màxim dos mandats. Hi ha uns quants companys que repetim i n’hi ha que s’incorporen. Haig de dir una mancança que tenim i hem de minimitzar el màxim: falten dones i falta joventut.
La idea és continuar cap endavant. És el que ha sortit del Congrés i el què vol la majoria de l’afiliació. En els últims 4 anys hem arribat als 15000 afiliats i 1500 delegats. Mataró érem 12000 afiliats i 1000 delegats.

 Amb els principals sindicats majoritaris, UGT i CCOO, de capa caiguda des de fa anys, el sindicalisme de concertació està sent molt qüestionat per àmplies capes de les classes treballadores. Quin paper pot jugar la CGT en la unitat d’un sindicalisme alternatiu i combatiu?

És evident que UGT i CCOO estan de capa caiguda. La immensa majoria de la classe treballadora no els reconeix com a sindicats de lluita o com sindicats en els que puguis arribar aconseguir alguna millora per la pròpia classe. Però, malauradament, la gent continua afiliada a aquests sindicats. Tenen milers d’afiliats. No només fan un sindicalisme de concertació, sinó que fan un sindicalisme de serveis. Arriben fins i tot a preparar els treballadors per treballar a empreses de merda amb unes condicions de merda. Aquest és un anàlisis meu, però el treballador pensa que encara que l’hagin preparat UGT i CCOO per entrar a una empresa de merda, com a mínim té alguna cosa i està treballant. I la paradoxa és la següent: ningú reconeix a UGT i CCOO com a sindicats de lluita, però molta gent està afiliada a aquests pels serveis que poden donar.

CGT som el contrari. No fem formació subvencionada perquè es va decidir a l’anterior Congrés de Mataró que CGT Catalunya no podia obtenir cap subvenció de l’Estat. Nosaltres volem amb la resta de sindicats de lluita i combatius tenir unes lluites clares i fortes per recuperar la unitat de la classe treballadora. És una unitat que molts cops ja està en les fàbriques, als centres de treball o al carrer. Hi ha moltes proves que hem treballat per aquesta unitat amb altres sindicats com poden ser la CNT o d’altres. Allà on coincidim es lluita conjuntament. Però, per mi el més important és que aquesta unitat sigui de base. Fins i tot hi ha sindicats que pots dir que són una mica corporatius, però alhora són combatius. En el meu cas et puc parlar d’Autobusos (TMB) on hi ha sindicats corporatius però lluitadors i hem coincidit.

L’últim any hem viscut vagues històriques com la del 3-O o la vaga feminista del 8 de març. Quin balanç feu? En particular, a la vaga feminista CGT Confederal (Estatal) va convocar vaga, però en canvi no des de CGT Catalunya. A més en aquest últim Congrés d’Igualada-Ódena no va tenir suports suficients una ponència que proposava que el 8 de març fos considerat sempre un dia de vaga combativa. Com s’explica aquesta contradicció?

És curiós el que ens passa com a organització. Aquest any dins del sindicat ha vingut una proposta del confederal d’Andalusia perquè tots els sindicats de CGT donéssim suport a la convocatòria de vaga estatal. Hi hagut un debat dins de l’organització i sembla que s’està avançant posicions. Malgrat que ningú, o molt poca gent, es posiciona en contra d’aquesta vaga es vol que sigui acordat en un Congrés Extraordinari. El que es busca per part d’aquests companys que han fet la proposta és que des de baix fins dalt, l’afiliació parli a les seves Assemblees i es pronunciï. La meva opinió és que el que va passar l’any passat a Catalunya va ser un error. Hauríem d’haver convocat també des de CGT Catalunya. Va ser un èxit de mobilitzacions. No obstant, no van ser tan exit com a vaga i també s’ha de reconèixer. Per exemple, a la meva empresa de 4000 treballadors només 40 vam fer vaga. Però, el feminisme té un poder extraordinari i hem de recolzar-ho. No es va poder aprovar en el Congrès d’Igualada-Ódena la ponència per a què el 8 de març fós dia de vaga, però s’està treballant perquè ho sigui. S’ha aprovat fer un Congrés Extraordinari Estatal per tractar això mateix pels dies 26 i 27 de gener.

Retornant al 3-O, van haver-hi alguns sectors dins del propi sindicat (sobretot al voltant de la CGT Barcelona) que es van oposar a la convocatòria de vaga. Pots explicar-nos una mica com va ser…
Primer, el que no podem permetre es que algú digui que s’estan fent coses que no es fan. M’explico, s’ha dit, no només des de dins de l’organització sinó també des de fora: que som el sindicat de la CUP, que som el sindicat indepe, que som un sindicat espanyolista… Depèn de amb qui parlis t’acusarà d’una cosa o la contrària. Dins de l’organització tenim companys que es consideren indepes, d’altres que no, companys que mai han votat en la vida a unes eleccions i d’altres que no tenen problemes per anar a votar. També pel tema de l’1-O. Hi ha qui no va anar a votar, però si que va anar a defensar les escoles perquè d’altra gent pogués votar-hi. Aquesta és la nostra idiosincràsia. El 3-O es va convocar una vaga no per la independència de Catalunya, ni en favor del procés. Tampoc en contra. Vam convocar una vaga contra la repressió que estàvem patint la societat catalana i els treballadors. Crec que vam fer bé, CGT Catalunya va agafar un paper rellevant per als treballadors. En un moment d’estat d’excepció i de repressió els treballadors havíem de respondre amb una vaga. La vaga es va viure amb molt d’èxit.

Des dels sindicats convocants es va preveure aquesta repressió, es va saber caracteritzar el que és un Estat i com podia actuar. Va ser estratègic i fonamental aquesta previsió per tal de convocar la vaga amb antelació. Més quan el Govern ignorava aquesta possibilitat o no ho volia veure.
Ja es veia venir. A part que teníem els piolins al port de Barcelona, molts treballadors i molts afiliats a la CGT ja estaven patint la repressió. Els companys d’Unipost veien com la policia entrava als seus llocs de treball a fer controls. Els companys del Port que cada dia quan entraven a la feina havien de passar controls policials. Els companys de les diverses Administracions que contínuament estaven patint registres policials. Malauradament no ens vam equivocar.

Quin paper ha de jugar la CGT Catalunya amb noves formes d’organització com poden ser les Kellys o els Riders?

Si surten aquests tipus d’organitzacions no es tan perquè nosaltres (sindicat) estiguem equivocats, sinó perquè no arribem i no donem resposta als treballadors. Per mi les Kellys són una organització que m’estimo però a Catalunya no estan dins de la CGT. En canvi a altres llocs del Estat, Kellys i CGT no se sap on està la diferencia, estan actuant conjuntament. Aquí a Catalunya les companyes han decidit formar-se com a sindicat i estant actuant com a sindicat. Crec que un sindicat com el nostre hauria de donar cabuda a aquestes companyes i companys que s’estan autoorganitzant al marge del sindicalisme clàssic combatiu perquè creuen que no els hi pot ser útil. Crec que en això estan equivocats. Malgrat tot des de CGT se’ls hi ha donat tot el suport. De fet les Kellys de Catalunya fins fa poc el seu lloc de reunió era a la CGT Catalunya (des que es van constituir com a sindicat ja no es reuneixen allà) i hem coincidit a moltes lluites amb elles.

Com veus l’actual moment del moviment obrer a Catalunya?

Tot està canviant moltíssim. El moviment obrer ha canviat molt des que vaig començar al sindicalisme fins ara. Hi ha un individualisme generalitzat i la gent va molt a la seva. Però malgrat això, es veu que hi ha com un reflotament de les idees solidàries. Torna la idea que és necessari anar a un sindicat, a una organització, a una cooperativa o a on sigui. La gent s’està començant a moure i hi ha un reflotament d’aquestes idees solidàries. Ho podem veure amb el Sindicat de Llogaters que ja té més 1000 afiliats en quatre dies. Vol dir que hem de pensar i repensar les coses. Veure com poder fer perquè el moviment obrer, que segurament hauríem d’estructurar de forma diferent, torni a tenir aquella empenta que tenia. Si ho aconseguim estic segur que millorarem molt les nostres condicions de vida.

Versió en castellà:

Saturnino Mercader: “En un momento de Estado de excepción y represión teníamos que responder con una huelga”