Oscar Blanco | La primera presentació de «Tots els regnes de la terra«, la novel·la de no-ficció publicada pel sabadellenc Daniel Bastús, només podia ser al Centre Social L’Obrera. Si des de Pol·len Edicions haguessin intentat ficcionar una pose de naturalitat- tot i que no sembla el seu estil – i haguessin mesurat fins a l’últim detall no hauria quedat tan autèntic com l’11 d’abril a l’avinguda de Barberà, 142. La protagonista i l’autor dalt d’una petita tarima amb unes desenes de persones de públic – incloses part de les altres ‘personatges’ la història – assegudes a cadires (cadascuna diferent de la del costat), taules i sofàs. Des d’abans de començar se sent de remor de fons la percussió de la classe de capoeira al Gimnàs Popular Rukeli.

A la Sandra Alcaide li toca trencar el gel amb els nervis propis de presentar un llibre que parla de la teva història. Explica com el Dani la va embolicar per una primera entrevista. En principi, només havia de ser un testimoni més però després es va transformar en el fil conductor de la novel·la per narrar les trajectòries de les militants de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Exposa que va costar-li molt tornar sobre certs moments dolorosos en el bon grapat de sessions de conversa que van fer. Però, afegeix que «estem acostumats a sortir en una assemblea cada setmana davant 300 persones i treure’ns tota la roba per explicar que ens ha passat.» Mentre Alcaide parla d’aquesta vulnerabilitat i el repte d’exposar-la va entrant gent cap a les classes de l’escola d’idiomes de L’Obrera – la Madrasseta -. Un dels que arriben comenta en veu alta: «ui, ja han començat les classes de català», una mica confós amb l’activitat del vestíbul.

Un grupet de dones de la PAHC assenteix amb el cap quan la protagonista de «Tots els regnes de la terra» recorda com el primer dia va arribar amb els seus papers pensant «a veure com m’ajuden aquesta gent i es resol el meu cas, que és únic». Alcaide destaca el procés d’empoderament (i tot seguit matisa que es fa servir tant el concepte que perd fins i tot el sentit a vegades) que va transformar aquell manat de nervis en una activista que sovint s’oblida del seu propi cas. «Et centres en què tens un col·lectiu».

En Daniel Bastús comença el seu torn quasi demanant disculpes: «El que desenvoluparé són conclusions de l’experiència de la PAHC que he après de molts de vosaltres, així que és una mica estrany explicar-vos el que m’heu ensenyat. Però, és el que faré». La barreja de confiança i estranyesa de jugar a casa. Abans d’entrar en matèria explica com es va coure l’obra. Inicialment era un projecte acadèmic per un postgrau de periodisme literari. Al principi Bastús «volia fer un fresc», una panoràmica de totes les històries que componen la PAHC. La seva inspiració era Svetlana Aleksiévich i les seves «novel·les de veus», és a dir, novel·les sense narrador on els testimonis es juxtaposen i conformen un tot. Frustrat del seu pla inicial, confessa que és més difícil del que sembla i que l’autora «ha guanyat un Nobel de Literatura per alguna cosa» arrencant una rialla de l’audiència.

Així que es va disposar a escriure amb una estructura més clàssica i aquí emergeix la Sandra com a protagonista. L’activista es mostra satisfet perquè les persones de la PAHC que han llegit el llibre li diuen que es reconeixen en la història de la Sandra i és el que ell perseguia. «Podria ser qualsevol altra persona». La seva història és preciosa però la transformació personal de la protagonista no és una excepció perquè «és un exemple paradigmàtic de molta gent que va arribar a la PAHC sense experiència política i amb prejudicis de tota mena».

Fetes les justificacions prèvies, entra al moll de la novel·la. Dissecciona els factors que segons el seu parer marquen la diferència entre la PAHC i altres moviments. «Primer, la gent s’apropa per satisfer les necessitats més elementals». No és un capritx o afinitat ideològica: és un sindicat. A més, «és tan important l’objectiu com la forma». Resoldre les necessitats, sí, però d’una manera col·lectiva, amb un funcionament democràtic i des de la praxi. Qui vol resoldre el seu problema s’ha d’amarar del debat polític i estratègic de l’organització. No hi ha dreceres. La PAHC no és una ONG ni fa assistencialisme. Cal posar el cos i opinar sobre cap a on ha d’anar el col·lectiu des del primer moment.

«De cop, un problema que et semblava individual i inevitable, que t’apareixia com un fenomen meteorològic, pren sentit». Bastús exposa que veure la lògica darrera que estiguis a punt de quedar-te al carrer et fa recuperar el control. «És un procès de desalienació». Enmig de la disquisició de l’autor i també quan es posa més filosòfic segueix el soroll de la classe de capoeira o passa gent pel bell mig de l’acte, fins i tot algun s’atura a preguntar on és la classe del curs per preparar per als exàmens de la nacionalitat espanyola. És una bona metàfora de quotidianitat de la qual parla la novel·la de no-ficció. Una reflexió teòrica enganxada a la pràctica del dia a dia i no tancada a una torre de marfil només per a escollits. Bastús conclou que aquest procés de tornar a agafar, en certa manera, el volant de la nostra vida «ens fa més feliços». Ho exemplifica que la mateixa Sandra li havia comentat a les entrevistes que «s’alegrava, per dir-ho d’alguna forma, d’haver-ho perdut tot per la persona que era ara».

Un canvi personal d’aquesta profunditat òbviament necessita «temps i pausa» desenvolupa l’autor. Parafrasejant i donant la volta a la consigna feminista dels 70 argumenta que «el polític és personal». Raona que la ideologia no es deriva d’un debat d’idees pur o d’un intercanvi racional. El que conforma el que pensem també són emocions, desitjos, sensacions… Precisament que el llibre sigui narratiu i no un assaig l’apropa a aquest terreny de les emocions on les revolucionàries a vegades estem una mica fora de joc després de l’enfonsament del moviment obrer clàssic i el seu sentit comú compartit. Considera que viure aquests processos de prop l’ha fet més humil i l’ha portat a trencar amb l’elitisme de certes organitzacions que esperen que la gent arribi depurada ideològicament de casa. Militar des del conflicte permet que la gent evolucioni a partir de la praxi, de les experiències concretes i que interioritzin l’explotació, el masclisme o el racisme.

Esclaten rialles de nou quan Bastús s’encalla en el torrent d’idees que voldria compartir sense allargar-se més. És d’aquestes persones a qui el cap li funciona tan de pressa i obre tantes bifurcacions en el raonament que de vegades a la seva boca li costa seguir el ritme. Tanca entre aplaudiments i victorejat amb una idea: com han intentat portar els aprenentatges de la PAHC a altres espais com el mateix centre social on es presenta la novel·la. No es genera gaire debat però si es llegeixen en veu alta alguns fragments per delit dels protagonistes presents. En acabar es forma una cua per signatures que exemplifica els vincles i la xarxa d’afectes imprescindibles perquè funcionin projectes com la Plataforma. Algunes de les persones marxen cap a entrenar al Rukeli o a les classes de la Madrasseta. L’Obrera segueix febril d’activitat mentre l’editora acaba de repartir algunes recompenses de la campanya de micromecenatge.

Comparte: