Oscar Blanco | Des del primer moment l’ambient a la Fabra i Coats era eufòric. Les referències al “moment històric” van ser recurrents a les ponències i a les intervencions. És cert que el que estava passant tenia escassos precedents. El moviment per l’habitatge català es dotava amb el Congrés que es va celebrar el 16 i 17 de novembre d’un espai conjunt on van participar des de les PAHs més veteranes, als Sindicats d’habitatge més recents (com el de la Verneda i la Pau), acompanyats de l’associació 500×20, el Sindicat de Llogateres i altres col·lectius pel dret a l’habitatge de barris i viles. Més de 100 militants d’altres moviments es van apuntar de voluntàries per cobrir la logística del Congrés i les Escoles Populars de La Bordeta, Manresa i Rizal (Ripollet-Cerdanyola) van dinamitzar l’espai infantil. Tot a punt per a “fer història” i canviar la correlació de forces. Però, com? 

El moviment per l’habitatge català ha demostrat al Congrés una enorme maduresa. La pluralitat i diversitat dels 70 col·lectius participants feia difícil preveure com podia sortir un espai conjunt amb de més 500 persones inscrites i en un format de congrés (amb ponències, esmenes i votacions) amb l’ambició de prendre decisions que tothom sentís seves. A ningú se li escapa l’historial de conflictes i desavinences entre organitzacions que van participar del Congrés. Precisament aquest fet demostra el salt qualitatiu del moviment. Els objectius conjunts es van imposar a les desconfiances i, des del respecte a l’autonomia de cada organització, es va aprovar un programa comú a l’alçada del problema de l’habitatge. 

Aquest programa conjunt defensa quatre línies mestres que es desgranen en un seguit de propostes: 1) la fi de tots els desnonaments. Especialment que no es continuï des dels jutjats amb la pràctica il·legal dels desnonaments oberts, és a dir, sense data ni hora fixada i que es persegueixin els desnonaments extrajudicials fets per empreses a sou de la propietat que coaccionen les veïnes per fer-les fora de casa 2) la baixada dels preus dels lloguers i l’estabilitat dels contractes 3) L’expropiació de pisos de bancs, fons voltors i grans tenidors per impulsar el Parc públic d’habitatge i 4) Construir un moviment popular basat en comunitats fortes i l’autoorganització. El mes de desembre les conclusions desgranades del Congrés es presentaran en una conferència pública que vol interpel·lar tota la societat i també els partits i les administracions.

El bagatge de la PAH, els sindicats de llogateres, habitatge I de barri i la resta d’assemblees s’han pogut bolcar en aquest congrés i barrejar-se. Durant l’any de preparació s’han fet debats locals I sectorials per recollir les preocupacions des d’on teixir una “caixa d’eines” conjunta. Des de la comissió promotora s’havia fet sovint el símil amb el Congrés de Sants del 1918. Allà el moviment obrer es va reorganitzar d’una constel·lació de grups, sindicats d’ofici, ateneus i petites iniciatives obrers en un gran sindicat vertebrat pels Sindicats únics d’indústria. El moviment per l’habitatge no surt en condicions d’organitzar la “seva CNT” del Congrés de Sant Andreu, però s’han avançat alguns debats que poden donar fruit a mitjà termini.

Un dels debats de fons del Congrés era la qüestió del conflicte col·lectiu. El moviment per l’habitatge es veu tancat a la defensiva, desbordat pel dia a dia de les assemblees i l’enorme precarietat vital que provoca la despossessió de l’habitatge o l’amenaça que aquesta arribi.  Les setmanes es repeteixen: aturar desnonaments, recuperar i defensar un pis on reallotjar una família, pressionar l’administració perquè compleixi les seves responsabilitats o una immobiliària per aconseguir negociar una renovació. La urgència i la necessitat imperiosa dificulten reflexionar col·lectivament. El Congrés cridava a passar a l’ofensiva i això passa, en part, per augmentar l’escala del conflicte. Un únic inquilí o una única família que ocupa poden pressionar, però quan s’uneixen a la resta de veïnes que tenen un conflicte amb els mateixos propietaris la dimensió del problema per l’especulador canvia radicalment. No és una via nova per les lluites per l’habitatge ni per les lluites populars en general. De totes maneres, cal constatar que l’objectiu de fons del moviment, desmercantilitzar l’habitatge, no s’aconseguirà per una acumulació de petites victòries inconnexes.

El “problema de l’habitatge” arreu del món no és gaire diferent de la “qüestió agrària” que ha tingut un paper tan important en processos revolucionaris els darrers dos segles. El que hi ha en disputa és qui i per a què controla la propietat i la riquesa: o bé una minoria social per enriquir-se extorsionant la resta que intenta cobrir una necessitat bàsica o bé la majoria social per poder viure amb dignitat. Per tant, el moviment necessita construir el seu propi poder arravassant-li a rendistes de tota mena la paella que ara porten pel mànec. Tot i que el més fàcil acostuma a ser estrènyer l’administració ( i habitualment la més propera i accessible), aquesta pràctica té el risc de transformar el moviment en un lobby cap a l’Estat però sense capacitat de disputar amb els que manen de veritat. En canvi, quan som capaços d’agrupar gent que viu (llogant, ocupant o endeutant-se) a pisos propietat d’un mateix gran tenidor, exigir una negociació col·lectiva i forçar que acceptin lloguers socials o lloguers assequibles estem posant en discussió com es fixen els preus i qui decideix qui viu a un immoble. Òbviament aquest raonament no vol dir que l’administració no hagi de respondre als casos d’emergència que pertoquin ni que no sigui necessari donar-li la volta a lleis injustes que fan de l’especulació un dret i de l’habitatge un bé d’inversió. Però,  en lloc d’apel·lar a l’ètica s’ha de posar en discussió el poder. Aquest debat i també la necessitat de superar l’atomització encara tindran recorregut al moviment i no hi ha res semblant a un consens, però del Congrés ha sortit una iniciativa que suposa un petit canvi de paradigma: la campanya conjunta contra Divarian. 

Divarian és un símbol de la bombolla postcrisis a l’Estat espanyol. Es tracta d’una societat controlada al 20% pel BBVA i al 80% per fons voltors que controla desenes de milers d’habitatges, edificis I solars provinents de l’stock del banc i els crèdits. És un símbol pels actors: la gran banca (BBVA, Sabadell, Caixabank, Santander, etc) i fons voltors internacionals (Ceberus, Blackstone, TPG, Blackroc, etc) que es queden amb una porció cada cop més gran del pastís. Aquest 2019 fons i SOCIMIS triplicaran la seva inversió en habitatge de lloguer a l’Estat espanyol. També és un símbol pel modus operandi: de les execucions hipotecàries a l’expulsió de llogaters i la finalització de lloguers socials conquerits per la PAH i altres col·lectius. A més, Cerberus i la resta de fons i bancs tenen una gran part del seu negoci en la gestió del parc de la SAREB en un saqueig a tota la població, com explicava Manuel Gabarre a Ctxt. És a dir, el gran capital financer amb l’Estat de garant i facilitador. Una vegada el fons entren pel mig la negociació es dificulta com estan patint assemblees de tota Catalunya i tot l’Estat espanyol.

És cert que els fons voltors són més inaccessibles que un propietari local, però a la vegada generen les condicions per una gran lluita conjunta com ho fan també les grans empreses en l’àmbit laboral. La força de la classe treballadora sempre ha consistit en el seu número i capacitat d’organitzar-se. Per aquest motiu, la campanya conjunta contra Divarian no es planteja, o com a mínim únicament, com una campanya comunicativa i discursiva per assenyalar els responsables. Actualment els col·lectius ja tenen organitzades centenars de persones amb un conflicte obert amb el BBVA i Cerberus. Amb la feina conjunta de totes les organitzacions per anar a picar a les portes de totes les possibles afectades de centenars es poden passar a milers o desenes de milers. L’interès de la campanya serà poder articular una gran lluita sindical que trunqui els plans especulatius de Cerberus i imposi condicions. És un moment clau perquè aquest fons d’inversió té pràcticament tancada la venda del seu “servicer” Haya Real Estate i és possible que estiguin de retirada al mercat espanyol (el cicle del fons voltors és comprar barat i vendre a millor preu tan aviat com sigui possible). Altres fons, com Blackstone, també comencen a planificar la seva sortida i la SAREB ven propietats contrarellotge. Amb la recessió a les portes evitar que puguin ser operacions rentables pot ficar a aquests gegants que se senten impunes en veritables problemes.