L’1 d’octubre és tot un esdeveniment politicosocial de primer ordre de què s’ha escrit moltíssim i més que queda. No obstant, tenim suficient distància per veure totes les seves conseqüències? Tindrà traduccions polítiques de dimensions de les del 15M? Ara el primer aniversari de l’1 d’octubre arriba en un moment incert i difícil pel moviment sobiranista.

Poder Popular ens hem proposat publicar una sèrie d’entrevistes a activistes i militants catalanes amb el mateix qüestionari per estimular la reflexió i el debat estratègic respecte “l’octubre on tot semblava possible”.

La primera edició d’aquesta sèrie és l’Helena Vázquez, activista del Centre Social L’Obrera, jurista i periodista que va fer de portaveu del CDR de Sabadell i també de la coordinació nacional d’aquests. Ha publicat recentment al diari Público junt a Vagelis Moschos un extens article on lliguen l’experiència catalana i la grega.

 

Amb un Estat i tota la seva maquinària repressiva en contra, què va fer possible l’1 d’octubre? Quin mandat es desprenia del referèndum?

Una de les conclusions que traiem de l’octubre és que el govern de Junts pel Sí no estava preparat per l’embat amb l’estat. Inclús hi ha determinats elements que ens fan pensar que mai haguessin volgut arribar al punt de confrontació al qual es va arribar. No obstant això, crec que no es posa prou èmfasi en la comprensió de com funcionava l’estat pel que fa a la cura en la construcció de la xarxa clandestina que va permetre tirar endavant el Referèndum. Segons informacions publicades més endavant, sabem que prové, sobretot, d’ERC però també d’un gruix important de persones de l’Esquerra Indepedentista. Amb això vull recordar que hi ha un capital humà que ha begut tant de les lluites anticapitalistes com de la lluita independentista dels 90 – pel que faria un sector important d’ERC – i que és capaç de desplegar amb destresa tota una estratègia que escapa del control de l’estat. Per tant, no podem oblidar, que el referèndum també neix perquè hi ha unes xarxes preexistents i un aprenentatge de lluita a contracorrent acumulat.

Per altra banda, la seva convocatòria es deu a la culminació del processisme, del seu relat. El processisme amb el conglomerat d’interessos que el conformen, alguns amb esperances d’arribar pacte fiscal i d’altres amb voluntat de ruptura nacional. En tot cas, se’ls havia enviat a un carreró sense sortida després del fracàs del 9N i de l’esgotament de les plebiscitàries. Inevitablement això porta a la convocatòria d’uns comicis d’aquest caràcter. Probablement per aquest motiu, en part, el simple fet de convocar-lo sembla que sigui suficient per dir que s’ha fet. Ara bé, la desorientació no venia de nou. De fet, va ser sempre present al full de ruta, que mai havia deixat clars elements tan essencials com la ruptura unilateral amb l’estat, ni especificava el mandat que podria legitimar-la.

En aquest sentit, tots vam anar a votar sense saber en quines condicions podríem considerar legítima la votació i en quines condicions es podria considerar una majoria consolidada per caminar cap a la ruptura. Hauria de ser un debat imprescindible del moviment sobiranista, però va ser una discussió que vam tenir a corre-cuita. Vam debatre-ho mentre l’estat començava a empresonar i quan intuíem que com més fort juguéssim amb les nostres cartes més recolaríem.

En síntesis, és difícil fixar un llindar, que òbviament es mouria per sobre dels 2/3 de l’electorat. En tot cas, crec que la clau és en el procés de lluita que culmina amb el referèndum, amb les forces que s’acumulen i el terreny que es prepara per a la ruptura, tant en l’àmbit subjectiu com objectiu. En aquest sentit, també considero que s’ha de fonamentar una consciència emancipatòria que necessàriament inclou l’heterogeneïtat sociològica del poble català, que difícilment es mourà en coordenades merament independentistes.

 

De l’1-O al 27-O: quina lectura fas dels esdeveniments d’aquell octubre i del final amb l’exili, la presó i el 155? Què va fallar?

L’octubre passat va ser la fi del recorregut del processisme, que va topar de ple amb la maquinària repressiva de l’estat I la impossibilitat de negociar si no era en determinades circumstàncies. Els moviments d’alguns sectors del Junts per Catalunya a última hora, i les mateixes declaracions d’alguns d’ells ens fan pensar que mai havien pensat a arribar tan lluny, que tan sols era una carta negociadora per començar en tot cas una desconnexió o més autonomia. Ara bé, totes les eines amb les quals podien jugar topaven amb una negativa frontal i un ús de la violència que semblava estar legitimat pel mateix electorat de PP I Ciutadans. Així doncs, quan es va arribar al final del procés – moment declaració simbòlica -, l’Estat Espanyol va comunicar que fins i tot posaria morts sobre la taula per aturar-ho. Aquí es van acabar les negociacions. Vist així, si la sortida indepe no tenia cap marge per guanyar res, era un pou sense sortida des d’un bon principi.

Donades les condicions, hauriem hagut de replegar-nos els del 3 d’octubre, sota la bandera de la democràcia. Però, això era del tot impossible amb el relat del govern que legitima el resultat i continua amenaçant amb implementar una república com a farol en plenes no-negociacions. Per tant, el moviment popular ni va saber ni va poder moure’s en unes altres coordenades que no fossin aquestes.

Era absolutament impossible que la república es pogués implementar i precisament per aquest motiu el relat de traidors se’m queda curt per explicar perquè no vam poder anar més lluny. El més important és que: ni teníem la legitimitat (resultat justíssim i desenvolupat en condicions de violència), ni teníem la capacitat de fer República de forma immediata.

 

Un any després on estem? Què ha quedat del primer d’octubre? Quines són les prioritats? Cap on creus que va el moviment sobiranista? Quin paper hauria de jugar l’anticapitalisme?

Hi ha un sector que ha fet autocrítica, honesta, i ha posat sobre la taula precisament els límits formals (nº suports) i materials per fer que la República pugui ser viable. Aquest seria representat per una part d’esquerra que, a més, busca replegar una part del PSC. Ara mateix dels tòtems del sobiranisme representa, juntament amb Òmnium, els que apunten cap a una direcció coherent I honesta. L’independentisme no ha d’ampliar la seva base, crec que és el sobiranisme el que ha d’eixamplar les seves demandes i les seves fronteres. El pols amb l’estat només es podrà guanyar si es deslegitima tot el règim arreu de la península.

Crec que s’ha de comprendre que l’etapa que obrim ens obliga a donar respostes diferents i a construir aliances diferents. Això passa, primer de tot, en fer una lectura clara del que ha passat, però sobretot exigeix reconstruir el camp autodeterminista i vestir-lo d’un projecte que posi al centre les lluites socials i democràtiques. És imprescindible, doncs, que aquest subjecte trobi certa representativitat parlamentària però també és important que l’esquerra es recompongui a peu de carrer.

Parafrasejant l’article a Público diria que “l’esquerra ha d’assenyalar tots els elements materials que impedeixen l’evolució del procés polític. També ha d’exposar paral·lelament els elements programàtics-estratègics que podrien fer viable la ruptura.

Per això, l’esquerra no ha d’oblidar que és imprescindible transformar les demandes nacionals en una lluites populars i democràtiques per aconseguir la seva sobirania. Per exemple, l’esquerra catalana ha de recordar el potencial risc de fractura social que pot portar convertir la batalla per la seva emancipació nacional en un somni romàntic per un simple canvi de banderes de països.”

Helena Vázquez: “Era absolutamente imposible que la república se pudiera implementar”